CAPÍTOL 1

El misteri de l'avenc
Una novel·la prehistòrica amb final sorprenent

Seguint la petja dels caçadors

Gebre sabia que aquell dia tornarien tard a la cova.

Ella i el seu cosí jugaven a la clariana del foc, com cada tarda, quan Gebre va dir:
–I si anéssim fins al riu?

Corriol va estremir-se, com si hagués vist una serp gegant.

Sense esperar resposta, Gebre va començar a caminar cap als arbres. El seu cosí la va seguir, mirant enrere, per si algú els havia vist.

Van caminar ràpid, amb el cor agitat. Mai s'havien allunyat tant de la cova. La clariana del foc era el límit on els petits de la tribu podien anar a jugar. Però feia dies que Gebre sentia una mena de veu dins seu que deia “vés-hi, vés-hi”. Així que, quan van arribar al riu, Gebre no es va aturar i es va dirigir al pont penjant.

–On vas? –va exclamar Corriol, nerviós.

–A l'altra banda és on van a caçar els cosins.

–Els cosins són grans!

Gebre va grimpar a l'arbre que subjectava el pont i Corriol, a contracor, la va seguir. El riu era prou ample perquè el pont pengés pel mig. Gebre va avançar amb cautela.

–Vigila –va dir al seu cosí.

Quan van ser a l'altra banda i van baixar de l'arbre que lligava el pont per aquest costat, es van aturar. Davant d'ells s'obria la plana. Des d'allà era d'on venien les bèsties a abeurar-se en aquesta riba. Ni Gebre ni Corriol duien cap llança ni cap destral. I van tenir por.

–Tornem! –va fer en Corriol, agafant la noia pel braç.

Gebre s'ho va pensar uns instants. Al final va dir.

–Tornem.

Van arribar a la cova pensant que els renyarien. Però els grans estaven prou ocupats i no els van fer cas. Només Abisme, la cosina alta, els va mirar seriosa. Els dos infants van prendre el brou d'herbes amb les darreres penques de carn dessalada i van anar al jaç. Una de les àvies va comentar que aviat arribaria el fred i que, si no caçaven una peça gran, la neu els impediria sortir de la cova i passarien fam.

–Ho sents, Gebre? Demà sortiran els grans a fer cacera.

–I nosaltres també sortirem.

–Què dius?

Corriol va notar una tremolor a l'espinada mentre la seva cosina s'endinsava al fons de la cova i en tornava amb la panxa inflada. Quan van ser lluny de les mirades dels grans, i un cop els germans i cosins petits dormien, Gebre es va treure de sota el vestit un fardell amb menges diverses: brots, arrels i un bon tou de greix dur que les àvies amagaven per als moments difícils.

–Què fas! Quan vegin que falta teca...

–Xxt! Ens farà falta per al viatge –va dir Gebre.

–Quin viatge? –va fer Corriol, alarmat.

–Calla i dorm. Demà has de tenir forces.

L'endemà, Gebre semblava tranquil·la com sempre. Va ajudar les àvies i les tietes embarassades a collir fruites prop de la cova i a cuidar els germans i cosins petits. Fins que els grans, Abisme entre ells, es van preparar per anar a fer cacera. Llavors va agafar el fardell, se'l va posar sota el vestit i va avisar Corriol, que tornava amb un cabàs ple de pinyes.

–Som-hi!

Corriol només va tenir temps de deixar el cabàs i seguir Gebre. Anaven uns quants metres darrere dels grans, amb compte que no els veiessin.

–Però on anem? No tenim llances! No sabem caçar!

Gebre no deia res. Avançava entre els arbres amb cura de no ser vista. Corriol la seguia. En arribar a la clariana del foc, es van aturar. Quan els grans van haver desaparegut de nou entre el fullam, van creuar la clariana molt de pressa i van veure els grans dirigint-se al pont.

–Però Gebre...

Era inútil. La noia estava decidida a seguir-los, i així ho va fer. Quan van arribar a l'arbre d'on penjava el pont, Gebre es va girar cap al seu cosí i li va dir:
–Si no vols venir, encara ets a temps de tornar a la cova.

El nen no va dir res.

–Som-hi, doncs.

Quan van ser a l'altra banda, van veure els grans amagant-se entre els arbres, guaitant cap a la plana. Allà esperarien que arribés alguna bèstia per sorprendre-la mentre begués aigua.

Llavors, Gebre va fer una cosa que Corriol no s'esperava. Va seguir avançant entre els arbres, riu amunt.

–Però, on vas?

Corriol no es volia quedar allà, tot sol, i la va seguir de nou. Va trepitjar una branca que va fer crec. I en girar-se, va veure com Abisme, mig amagada entre unes falgueres, el mirava sense dir res.

Quan va haver encalçat Gebre, li ho va dir:
–Ens han vist.

–Qui ens ha vist? –va fer la noia.

–Abisme.

Gebre va respirar tranquil·la. Sabia que la seva cosina alta no diria res. I va seguir riu amunt, seguida del seu cosí petit.

Llavors van arribar a la fi del món.

El riu queia en un salt d'aigua altíssim per un penya-segat. Enmig de la roca principal, hi havia un avenc.
–Què hi fem, aquí? –va preguntar Corriol, estranyat.

–Els grans sempre parlen de la fi del món. Volia saber com era.

Van caminar fins on el terra ho permetia. I es van abocar per mirar a baix. Tots dos van sentir un mareig que els va fer rodar el cap. Van haver de seure.

–Mirem allà dins.

Gebre es va dirigir a l'entrada de l'avenc.

L'avenc tenia una entrada baixeta. Es van haver d'ajupir per entrar-hi. Un cop dins, van esperar fins que els ulls es van acostumar a la foscor. Per sort, el sol del migdia il·luminava l'entrada amb uns raigs lluents.

Llavors ho van veure.

–Guaita, Corriol!

El nen va apropar-se a la paret que mirava Gebre. Hi havia unes pintures recents, que encara feien olor de pigment fresc.

–Què vol dir, això? –va preguntar a la cosina.

Gebre no va respondre. Guaitava amb atenció l'escena pintada. Semblava un mapa, amb un itinerari. Va llegir els dibuixos, tal com li havia ensenyat l'àvia: hi havia un grup de dones i nens collint herbes prop d'una cova. Més enllà de la clariana es veien els joves de la cova en una cacera, prop del riu. I més enllà del riu, on començava el bosc Vell, hi havia una línia negra.

–Què vol dir, aquesta taca, Gebre?

–És la fi del món. Aquí on som.

Corriol estava encuriosit i alhora neguitós:
–Hauríem de tornar, oi?

Però sabia que Gebre no tornaria.

Meritxell Martí